Hui m’ha parlat una dona al caixer, he anat a traure dinerets per comprar-me algun llibre, darme un caprixito ja que els reis de l’orient no m’han donat cap. Jo es que sóc republicana fins i tot pa això. Total que la dona m’ha dit que a la tele pareics més alta i que sóc molt mona. (¿¿¿???) Quan s’ha despedit m’ha dit: Bueno ja et vore a les noticies... Senyora jo no sóc Diana Grau!! Serà posible que la gent en confundisca tant en esta xica??? Esta bé que els cambrers del Pontet ho facen, sobretot si trac canyes de baes tots els caps de setmana per seguir-lis la corrent, però açò ja pasa de castaño oscuro. Esto de ser mediática... d’ací dos dies estan fent-me un festival... (joc de paraules cutre, cutre) Bé el motiu d’aquest pots és explicar-me. Això que diuen de que a casa els concursos de la tele semblen més fàcils té algo de rao. Me disculpo queridos, me disculpo por desir que soy de Alicante, però tot té la seua explicació. Si li arribe a dir a Juan Imedio que sóc d’Alcoi m’haguera dit: Aaah de Alcoy?? Y qué como tienes la moral?? A lo que jo tendira que haver respost que la tinc pels nuvols com la tensió en eixe moment. Tendria que haver fet la explicaió, cosa a la que no estava disposta, ni muxo menos, jo em vaig propasar parlar el menos posible (la meua veu parlant en castellà és fatal) Si algú s’ha perdut debe saber que el dimecres vaig anar a un concurs d’Antena 3 i que vaig perdre. San Saturnino em va costar 16.500 euros, ahí es na. Pa no tindre-los perdre-los fa mal, molt de mal.
Podria començar a relatar el dia com un mal xiste: Que fan un cordobes un gallego i una alcoiana wapa com un sol en un mercerdes?? (açò últim ho dic jo) De fet la experiencia que vaig viure la setmana passada va ser prou de xiste. No es massa digna de contar, però ahorrar temps contant histories és un dels meus propòsits d’any nou, junto con dejar de comer fuet i pistaxos, parlar menos i sí traurem el carnet ... de la pesina monicipal jajajajaj, no , va enserio aquest any sí (de que me suena esta frase)
Quan vaig arribar a l’aeroport de Barcelona, allí no hi havia ningu esperant-me, m’havien dit que m’esperara davant d’un Volvo vaig pasar del Volvo i vaig ixir a fumar després de fer el pipi de rigor i de tocar-li a la mami pa dir-li que estava bé. Quan vaig entrar a la terminal hi havia un home en cara de despistao observant al personal, pareixia nerviós, la seua maleta no era massa gran aixina que vaig decidir arrimar-me a d’ell. Tu eres del concurso?? Sí, em va respondre, com a xica educada que sóc em vaig presentar: Míriam, de Alcoi. Després de vore la seua cara, especifique Alicante. Aaa mu bien de Alcoy?? Y como tienes la moral?? jejeje... Yo Alfonso, de Córdoba. Alfonso ja havia participat en 4 concursos més, Saber y Ganar entre ells, i també se’n va anar a Córdoba sense un duret.
Després vindria Juan, de Pontevedra, abogado, casado con dos hijas que son un primor. Descriure als teus fills com un primor vol dir que són xiquets horribles dignes d’un capítol de Supernani.
El xaufer de la productora ens va arreplegar en el seu mercedes, coxaso, coxaso. A l’hotel vam coneixer al resto de los pringaos que anaven a participar al concurs, un altre xic i una xica estupendísima de Madrid (pretenc ser mooolt irónica en lo de estupendísima) Els dos eren asiduos als concursos. Mentre dinavem (ensalada de espinacs i magret de pato, que te parece??) no paraven de xarrar entre ells, que si Alta Tensión, que si Cifras i Letras, que si yo me llevé 200.000 pesetillas, que si yo un cotxe... jo anava dinant que la cosa es gelava enseguida i tenia fam. No se per què últimament tinc molta fam, no se. En Nadal la gent menja molt, ja ho diu Diana Grau a les noticies de Canal 9, que si pavo, que si puxero... jo en canvi en Nadal no menje, no tinc temps. Ni dolcets, ni torronets. Jo el torró me’l menje en agost. Saps eixos dies d’estiu que tapetix i li dius a la mama: No hi ha res dolçet? (porque el cuerpo te pide asucaar) i et remitix al fondo de l’armari de la cuina on estan els restos de la cistella de Nadal...
A lo que anava, a les 3 mos van arreplegar i mos van portar al plató. Una nau industrial enorme on havien montat l’escenari del concurs en un raconet, supose que per mantindre la calefacció, perquè allí els tubos de les estufes tenien escarxa. Vos he dit que vaig perdre?? Ho dic per a que no mantingau l’esperança que aquesta historia acabe bé... Mos van fer firmar un contrat pel qual la meua imatge està lligada a la productora pel temps que dure el pograma (pobre Diana Grau) maquillage i a gravar. Hola me llamo Míriam y soy de Alicante, a la tele no s’aprecia però conforme dia estes paraules se me va tencar el cor... (ara pretenc donar un poquet de peneta a tots eixos que m’han retret que no diguera que sóc d’Alcoi) Anava en un sueter negre de coll alt (marca registrada de la Miri) i portava la xapeta dels orcos, però reflejava i me la van fer llevar. El que més mal em sabia era fallar la primer pregunta, aixina que estava super concentrà, no sentia res del que estava dient-me Juan Imedio, que em dobla per la mitad, es mooolt alt, i està quedant-se calvo (li tiren esprai d’eixe de la tele-tienda pa dismular els rodals) Perdona Juan, però como sé que nunca vas a leer esto i a mi em va fer molta gràcia... Elige: Tribus americanas o futbol, ppppffffffffffffff de sobte em vaig sentir ansesa en flama i no de bon rollo, nooo, vaig elegir futbol. Que sepais que a Johan Cruiff li dien el flaco. La segona pregunta la vaig pasar, Almodóvar em va fer guanyar 16.500 eurets. Quince segons després els perdia per culpa de San Saturnino, en fins...
A les cinc i mitja la meua aventura televisiva havia acabat i em vaig dedicar a cotillear, preguntant als tècnics que eren tots eixos botonets i llumetes, a les maquilladores si havien disimulat les arrugues d’alguna famosilla, jo es que sóc aixina de preguntona.
A les sis estava aborrida de pegar voltes i vaig aconseguir que em portaren al tranvia per poder anar al centro de Barcelona. Vaig quedar en Losy i ens vam fer unes canyes i unes braves assasines a un bar típico espanyol regentado por un indio i un xino...
Al matí següent em vaig alçar automàticament a les 9, una dutxa a la pedaso de banyera de l’hotel i un café. Quan vaig baixar a recepció els meus compis estaven espetant-me, en van contar de camí a l’aeroport com els havia anat, per sort els havia anat pitjor que a mi (dic per sort, perquè seria molt trist haver sigut l’única que se’n va anar en una ma darrere i una davant) de 5 persones soles una es va endur dinerets. Vale sí esta mal alegrar-se d’una cosa aixina , però mira... jijiji
El pitjor de les mini vacances... l’avió! Vaig seure al meu seient, 8F ventanilla, disposta a dormir un ratet. Els meus companys de viatge eren un monje budista con túnica roja i calva que no parava de roncar i un ex-espia ruso, enserio!! Que pinta, que pintaaa. Anar en avió és com anar en bus, però a 10000 pies de altura ajajaja, la putada es que quan a la carretera hi ha baxes el perill és volcar, però quan els baxes estan al cel ... el perill és ser devorat pels monstruos marinos del Mediterraneo, que digo yo que también los habrà, en lo mal que nade jo!!
En fin, esta és mi historia, s’imagineu que men torne en 30.000 €??? Què haguera pasat?? M’haguera montat la panaderia en Eivissa? M’haguera posat la tarima flotante?? El que està clar és que ho haguera celebrat fijo por todo lo alto. I con glamour eso sí.
Ale Besitos
Vas arribar a la meva vida fa més de dos anys, un regal d'aniversari més que dessitjat. Vas viure entre nosaltres fins fa poc que la teua vida es va vore abocada al contenedor de la brossa. Mort natural, accident, assassinat??? No ho sabrem mai. en els nostres caps queda el record d'un gran amic, company de fatigues... quantes coses hauras vist?? Quants secrets t'has endut a la tomba???
No calia que parlares, jo sabia que estaves ahi. Ara que no estas encara note la teua presència, mire el teu silló i em fa l'efecte que encara estas allí... No calia que parlares, jo sabia que estaves ahi.
