martes, enero 23, 2007

EPI, TAFI I BLAS

Vas arribar a la meva vida fa més de dos anys, un regal d'aniversari més que dessitjat. Vas viure entre nosaltres fins fa poc que la teua vida es va vore abocada al contenedor de la brossa. Mort natural, accident, assassinat??? No ho sabrem mai. en els nostres caps queda el record d'un gran amic, company de fatigues... quantes coses hauras vist?? Quants secrets t'has endut a la tomba???

No calia que parlares, jo sabia que estaves ahi. Ara que no estas encara note la teua presència, mire el teu silló i em fa l'efecte que encara estas allí... No calia que parlares, jo sabia que estaves ahi.

Sempre vas ser un mes, encara que no contarem en tu massa vegades.

No calia que parlares, jo sabia que estaves ahi. Ara se que buscaré el teu muscle per recolzar-me i no el trobaré, tantes vegades en vas oferir la teua companyia per consolar-me, a mi i a tanta gent. Trobarem a faltar la teua traça com a acompanyant de ball, la teua traça com a Dj...


Ara se que no estas. Te trobarem a faltar, estimat paje Miquel.



lunes, enero 22, 2007

Casi un año sin vosotros

Si gire el cap, si mire cap enrere, si recorde el passat... no vull convertir-me en estatua de sal.


" Tengo el cansancio anticipado de lo que no voy a encontrar. Si en determinado momento me hubiera vuelto para la izquierda en lugar de para la derecha. Si en cierto instante hubiera dicho sí en lugar de no, o no en lugar de sí. Si en determinada conversación hubiese tenido frases que sólo ahora en el entresueño elaboro. Si todo esto hubiera sido así hoy sería otro y quizá el Universo entero sería insensiblemente llevado a ser otro también. Pero sólo ahora lo que nunca fui ni seré me duele. Voy a pasar la noche a Cintra porque no puedo pasarla en Lisboa pero cuando llegue a Cintra me va dar pena de no haberme quedado en Lisboa. Siempre esta inquietud sin resolución, sin nexo, sin consecuencia. Siempre, siempre, siempre. Esta angustia excesiva del espíritu por nada. En la carretera de Cintra, o en la carretera del sueño, o en la carretera de la vida. A la izquierda hay una casucha al borde de la carretera. A la derecha, el campo abierto con la luna a lo lejos. El auto que parecía hace poco proporcionarme libertad es ahora algo en lo que estoy encerrado. A la izquierda, hacia atrás, la casucha modesta. La vida allí debe ser feliz sólo porque no es la mía. Si alguien me ha visto desde la ventana de la casucha soñará: ese que va en el auto es feliz. "
Fernando Pessoa


Ja fa casi un any que no estic en vosaltres... hoy me ha dado un ataque de melancolia, tarde lo se, aaaaiiiisss (suspiros d'España y la montaña) Si miro atras me acuerdo de dos cosas este poema es una, la otra... mejor borrarla de mi memoria aunque se que va a ser imposible (por desgracia) jejeje

Darklady victoriana

viernes, enero 19, 2007

Shhhhhhhhh

Dificil tarea la que em demana el senyor Plissken. Un altre meme intimo i personal. 5 coses que m'agraden i que no sap ningu. Secretos inconfesables?? Esto es un problema perquè ja sabeu que ho xarre tot, toooot. En fins vamos allà:

1. Em sembla que sóc com els grans escritors (jjejeje), la melancolia m'inspira, m'agrada l'ironia que se me desperta quan estic deprimida. Com diu Pessoa (grande) “Pero no siempre quiero ser feliz, es necesario ser de vez en cuando infeliz para poder ser natural”.

2. M'agrada Leonardo Di Caprio, (shhhh) tinc fotos seues amagaes al calaix de l'escritori. Pense que arribarà a ser mooolt bo, si no ho és ja. Lo de Titanic se lo perdono.

3. M'encanta llegir, això no és un secret. En gaste una pasta comprant llibres pel simple fet de que m'agraden les ilustracions. M'encanten les noveles que conten la vida i milagros de treintañeras perdedoras que acaben contertint-se en triunfadores. Rollo Bridget Jones. Mister Darcy, si estas leyendo esto llámame.

4. Puc soportar vore qualsevol pel·lícula, coreanes, franceses, argentines, italianes, sueques d'Europa, no de València (s'escriu aixina, sueques??), però en les que més disfrute són les pelis d'encefalograma plano... “Princesa por sorpresa”??

5. M'encantava el programa “Gladiadores americanos” fins i tot me'l grabava. Ens vam montar un circuit i tot en els meus cosins i feiem competicions. Ara no sé perquè m'agradaven, pot ser per les malles??...


Es suposa que li he de pasar el testimoni a més gent, no? Poosss, lo siento my friends:

Diari de retalls

Losi's cyberdiary

martes, enero 16, 2007

Thriller

Hui he llegit un titular a la prensa que m'ha deixat gelà. I no parle de la dona que ha mort per beure massa aigua (espere que a cap marca de cerveza se li ocorrisca utilitzar-ho per a fer una campanya publicitaria en plan: Si bebes Mahou esto no te pasa) No, parle del següent. Si jo vos dic (imagineus-se que pose veuetes eh!):

  • Son la epidemia y estamos a la cabeza.
  • Infectados por un virus sin que lo sepan.
  • En una semana se han detectado casi 50.000 zombis en España y 150.000 en un mes.
  • Forman parte de redes clandestinas que pueden tener decenas de miles de zombies.
  • Actúan a voluntad del criminal, quien las controla con un simple clic.
  • Roban datos bancarios e incluso chantajean a una empresa, amenazándola con lanzar la red de zombies contra ella.
  • La mayoría se genera en Estados Unidos y China, pero se redistribuye a través de zombies repartidos por todo el mundo, de forma que es imposible conocer su auténtico origen.
  • España, "es un país de tránsito".

No vos fa por?? Jo m'he acollonat, literalment. No es la pròxima pel·licula de Edgar Wright el de Zombis Party, nooo, eixa és Hot Fuzz, que espere ansiosament (jijijii apunte friki) però té tota la pinta d'una peli de zombis a que si?? De fet em sembla que algu ho aprofitarà per fer-ne'n una pròximament rollo Stay Alive o Miedo punto com (bodrios, bodrios) . El titular de la noticia es: Los ordenadores 'zombi' invaden Espanya. No se a vosatros però el article esta escrit en un to que a mi em fa por. Ordenadores Zombis!! Per l'amor de Javhè Sabaot!! Que vuelva la escritura cuneiforme ya!! Y el ábaco, y las palomas mensageras. Senyora historia però tu no eres cíclica, pos daleee, torna a escomensar per favorr.

Ordenadores zombis, ara em fa por escriure, mire la pantalla i em fa por, per si està infectat i em fa algo. Per sort sé com desfer-me dels zombis (aiii el cine americano i Michael Jackson cuanto nos ha ayudado) el truco està en no deixar-se mossegar (personalment tot un problema) i destrossar-los el cap, conec a dos o tres persones que podrien formar un grup d'èlit, rollo GEOs, pa acabar en els zombis, jo podria ser la jefa perquè ma mare sempre em diu que te el cap buit d'escoltar-me.

Que serà lo pròxim?? Telèfons mòbils mutantes?? mp3 chupasangres?? gorritas con ventilador que devoran el tejido cerebral del que la porta, como las babosas cerebrales de Futurama??

Donde nos lleva esto?? Reflexionen señores, reflexiones y ya me dirán.

(la banda sonora del post here)

miércoles, enero 10, 2007

Oda a la Caja Roja

Hui és dimecres, i en ma casa els dimecres es dina bajoquer fasides. Per això em fa tanta gràcia l'anunci d'Ikea. "Salvo fuerza mayor les bajoques fasides serán la comida oficial de los miercoles de la familia Espinós".
Bajoques, espardenyes i tortilla de creïlla i ceba. Tots els dimecres, des de que el 2 del 2 del 2002 nasquera el meu nebot xicotet i d'això fa ja quatre anys. Això són moltes bajoques. (Instinto maternal no en tinc, però instinto de tia sí, i molt desarrollat) En ma casa els dimecres són com un altre diumenge, podem beure coca-cola i de postres... un dolcet.

Hui hem obert l'ultima caixa de bombones Nestle (este pense fer-lo curtet, continua llegint) Jo no sé si en casa vostra pasarà el mateix, però en ma casa sempre es deixem el mateix bombó. El lingot de praliné de avellana. Què collons és el praliné??? Jo sempre llisc parnilé. Este bombó és la mortadela dels bombons: Todo lo que sobre lo metemos ahí, así hay once en la caja. Señores de Nestle jo crec que en deu sobrava, la gent ho compraria igual. Total si es que sempre sobra!! En casa tenim una caixeta, monísima per cert, pleneta de Lingots que ma mare trau quan ve alguna visita, pa vore si es desfà d'ells. Ahí están. Si esto fuera un reportage de animales diria que el periodo de gestación del Lingot es de doce meses, de Navidad en Navidad vamos, i solen tindre bessonà.

Igual és que milloren en els anys com el vi i el conyac. Aaaah, per això és diu Lingot. L'has de guardar com si fora or!! Ja lo he pillao señores de Nestle, ja lo he pillao.

FIN.

Este post lil dedique al pare de Llorenç i Júlia.

Besets

martes, enero 09, 2007

Los Chichos nunca tuvieron un nº 1 en los 40

Hui m’ha parlat una dona al caixer, he anat a traure dinerets per comprar-me algun llibre, darme un caprixito ja que els reis de l’orient no m’han donat cap. Jo es que sóc republicana fins i tot pa això. Total que la dona m’ha dit que a la tele pareics més alta i que sóc molt mona. (¿¿¿???) Quan s’ha despedit m’ha dit: Bueno ja et vore a les noticies... Senyora jo no sóc Diana Grau!! Serà posible que la gent en confundisca tant en esta xica??? Esta bé que els cambrers del Pontet ho facen, sobretot si trac canyes de baes tots els caps de setmana per seguir-lis la corrent, però açò ja pasa de castaño oscuro. Esto de ser mediática... d’ací dos dies estan fent-me un festival... (joc de paraules cutre, cutre) Bé el motiu d’aquest pots és explicar-me. Això que diuen de que a casa els concursos de la tele semblen més fàcils té algo de rao. Me disculpo queridos, me disculpo por desir que soy de Alicante, però tot té la seua explicació. Si li arribe a dir a Juan Imedio que sóc d’Alcoi m’haguera dit: Aaah de Alcoy?? Y qué como tienes la moral?? A lo que jo tendira que haver respost que la tinc pels nuvols com la tensió en eixe moment. Tendria que haver fet la explicaió, cosa a la que no estava disposta, ni muxo menos, jo em vaig propasar parlar el menos posible (la meua veu parlant en castellà és fatal) Si algú s’ha perdut debe saber que el dimecres vaig anar a un concurs d’Antena 3 i que vaig perdre. San Saturnino em va costar 16.500 euros, ahí es na. Pa no tindre-los perdre-los fa mal, molt de mal.

Podria començar a relatar el dia com un mal xiste: Que fan un cordobes un gallego i una alcoiana wapa com un sol en un mercerdes?? (açò últim ho dic jo) De fet la experiencia que vaig viure la setmana passada va ser prou de xiste. No es massa digna de contar, però ahorrar temps contant histories és un dels meus propòsits d’any nou, junto con dejar de comer fuet i pistaxos, parlar menos i sí traurem el carnet ... de la pesina monicipal jajajajaj, no , va enserio aquest any sí (de que me suena esta frase)

Quan vaig arribar a l’aeroport de Barcelona, allí no hi havia ningu esperant-me, m’havien dit que m’esperara davant d’un Volvo vaig pasar del Volvo i vaig ixir a fumar després de fer el pipi de rigor i de tocar-li a la mami pa dir-li que estava bé. Quan vaig entrar a la terminal hi havia un home en cara de despistao observant al personal, pareixia nerviós, la seua maleta no era massa gran aixina que vaig decidir arrimar-me a d’ell. Tu eres del concurso?? Sí, em va respondre, com a xica educada que sóc em vaig presentar: Míriam, de Alcoi. Després de vore la seua cara, especifique Alicante. Aaa mu bien de Alcoy?? Y como tienes la moral?? jejeje... Yo Alfonso, de Córdoba. Alfonso ja havia participat en 4 concursos més, Saber y Ganar entre ells, i també se’n va anar a Córdoba sense un duret.

Després vindria Juan, de Pontevedra, abogado, casado con dos hijas que son un primor. Descriure als teus fills com un primor vol dir que són xiquets horribles dignes d’un capítol de Supernani.

El xaufer de la productora ens va arreplegar en el seu mercedes, coxaso, coxaso. A l’hotel vam coneixer al resto de los pringaos que anaven a participar al concurs, un altre xic i una xica estupendísima de Madrid (pretenc ser mooolt irónica en lo de estupendísima) Els dos eren asiduos als concursos. Mentre dinavem (ensalada de espinacs i magret de pato, que te parece??) no paraven de xarrar entre ells, que si Alta Tensión, que si Cifras i Letras, que si yo me llevé 200.000 pesetillas, que si yo un cotxe... jo anava dinant que la cosa es gelava enseguida i tenia fam. No se per què últimament tinc molta fam, no se. En Nadal la gent menja molt, ja ho diu Diana Grau a les noticies de Canal 9, que si pavo, que si puxero... jo en canvi en Nadal no menje, no tinc temps. Ni dolcets, ni torronets. Jo el torró me’l menje en agost. Saps eixos dies d’estiu que tapetix i li dius a la mama: No hi ha res dolçet? (porque el cuerpo te pide asucaar) i et remitix al fondo de l’armari de la cuina on estan els restos de la cistella de Nadal...

A lo que anava, a les 3 mos van arreplegar i mos van portar al plató. Una nau industrial enorme on havien montat l’escenari del concurs en un raconet, supose que per mantindre la calefacció, perquè allí els tubos de les estufes tenien escarxa. Vos he dit que vaig perdre?? Ho dic per a que no mantingau l’esperança que aquesta historia acabe bé... Mos van fer firmar un contrat pel qual la meua imatge està lligada a la productora pel temps que dure el pograma (pobre Diana Grau) maquillage i a gravar. Hola me llamo Míriam y soy de Alicante, a la tele no s’aprecia però conforme dia estes paraules se me va tencar el cor... (ara pretenc donar un poquet de peneta a tots eixos que m’han retret que no diguera que sóc d’Alcoi) Anava en un sueter negre de coll alt (marca registrada de la Miri) i portava la xapeta dels orcos, però reflejava i me la van fer llevar. El que més mal em sabia era fallar la primer pregunta, aixina que estava super concentrà, no sentia res del que estava dient-me Juan Imedio, que em dobla per la mitad, es mooolt alt, i està quedant-se calvo (li tiren esprai d’eixe de la tele-tienda pa dismular els rodals) Perdona Juan, però como sé que nunca vas a leer esto i a mi em va fer molta gràcia... Elige: Tribus americanas o futbol, ppppffffffffffffff de sobte em vaig sentir ansesa en flama i no de bon rollo, nooo, vaig elegir futbol. Que sepais que a Johan Cruiff li dien el flaco. La segona pregunta la vaig pasar, Almodóvar em va fer guanyar 16.500 eurets. Quince segons després els perdia per culpa de San Saturnino, en fins...

A les cinc i mitja la meua aventura televisiva havia acabat i em vaig dedicar a cotillear, preguntant als tècnics que eren tots eixos botonets i llumetes, a les maquilladores si havien disimulat les arrugues d’alguna famosilla, jo es que sóc aixina de preguntona.

A les sis estava aborrida de pegar voltes i vaig aconseguir que em portaren al tranvia per poder anar al centro de Barcelona. Vaig quedar en Losy i ens vam fer unes canyes i unes braves assasines a un bar típico espanyol regentado por un indio i un xino...

Al matí següent em vaig alçar automàticament a les 9, una dutxa a la pedaso de banyera de l’hotel i un café. Quan vaig baixar a recepció els meus compis estaven espetant-me, en van contar de camí a l’aeroport com els havia anat, per sort els havia anat pitjor que a mi (dic per sort, perquè seria molt trist haver sigut l’única que se’n va anar en una ma darrere i una davant) de 5 persones soles una es va endur dinerets. Vale sí esta mal alegrar-se d’una cosa aixina , però mira... jijiji

El pitjor de les mini vacances... l’avió! Vaig seure al meu seient, 8F ventanilla, disposta a dormir un ratet. Els meus companys de viatge eren un monje budista con túnica roja i calva que no parava de roncar i un ex-espia ruso, enserio!! Que pinta, que pintaaa. Anar en avió és com anar en bus, però a 10000 pies de altura ajajaja, la putada es que quan a la carretera hi ha baxes el perill és volcar, però quan els baxes estan al cel ... el perill és ser devorat pels monstruos marinos del Mediterraneo, que digo yo que también los habrà, en lo mal que nade jo!!

En fin, esta és mi historia, s’imagineu que men torne en 30.000 €??? Què haguera pasat?? M’haguera montat la panaderia en Eivissa? M’haguera posat la tarima flotante?? El que està clar és que ho haguera celebrat fijo por todo lo alto. I con glamour eso sí.

Ale Besitos

martes, enero 02, 2007

Tormen a començar


“Este es el momento antes del momento. ¿Qué viene después? ¿Qué hubo antes? ¿Qué me hace sentir como me siento? Saber y no saber nada al mismo tiempo ¿Quién sabe?”