lunes, febrero 12, 2007

La caida de Roma

Soy la manzana de Isaac Newton, soy un ejemplo claro de que la gravedad existe. Le molo a la tierra (ja podria ser un xic templat... ) al planeta vamos i per això en fa caure, m'atrau cap al seu cor. Hi ha una cançò que m'agrada molt que es diu DRAMA de Entre rios i que diu: "He caido para hacer ruido ambientaaaalll, me cai por el sonido digital" Em sembla que a partir d'ara serà una de les cançons que formen part de la banda sonora de la meua vida.

Quan la meua altura era directament proporcional a la meua edat, d'això fa aproximadament 18 anys, el meu entrenador de basket en tenia hores practicant tirs lliures perquè sempre anava per terra i en pitaven faltes a favor (jijiji) a la resta de l'equip els dia "teneis las manos de mantequilla" a mi en dia Míriam la colilla!! He protagonitzat caigudes històriques i famoses, no tant con la de Roma o la de Fidel Castro, de fet el primer anys de carrera en vaig donar a coneixer per una caiguda, una caiguda monumental, que va creuar el xarco com se sol dir, no? La gent és cruel, se riu de les desgràcies alienes, fa molta risa vore que algú cau, fa molta risa quan et conten una historieta d'algú que cau d'una forma graciosa, però encara fa més risa quan te la conta un aspiruano i la protagonista eres tu. Es com inventar-se un xiste i que tel conte algú que acabes de coneixer, te llena de orgullo y satisfacción, que diria Juan Carlos I.

Corria el año 1998, crec, al paranif de la Universitat d'Alacant, amb un aforament de 800 butaques aprox, a la gran pantalla Mel Gibson plorava per la mort de la seva estimada, mort que donaria pas a 2 hores de pel·lícula, dos hores de lluites de tios en faldeta to sexis. Braveheart vamos. Jo eixa peli ja l'havia vista 30 voltes aixina que vaig decidir anar-me'n a casa. No he comentat el fet de que la sala estiguera a tope de gent, 3 crèdits per vore pelis són dificils de rexasar. Total i resumint que no vull fer-ho llarg que vaig caure enmig del pasillo provocant més d'una rialla anónima. Mentre estava estesa al pasillo, dessitjant despertar-me o que s'obrira el parquet (atención parquet que resona com ells trons) i en tragara la terra escoltava com la mala gent demanava que enengueren els llums... cabrons!! Per sort no ho van fer, quan vaig aconseguir alçar-me els deu metres de pasillo es fan convertir en una pasarela i jo una top model arropada pels aplaudiments del públic. Vergonya és poc, al dia següent la gent en senyalava per la facultat dient: eixa, eixa és la de l'òstia d'ahir.
Un any després esta mateixa història me la va contar un tio a les paraetes de Cervantes el dia de Sant Jordi. Li vaig firmar un autògrafo.

De sobres són conegudes les festes de poble en estiu, a mi les festes de poble en fan mal. Gaianes és un poble molt bonico que té sèquies precioses camuflades als bancals on la gent, generalment les xiques, van a pixar, els tios no teniu eixe problema perquè se la traeu en qualsevol cantó sense cap tipus de vergonya. Dos metros de caiguda lliure, esbarsers, pedres i un forat d'on perfectament podria haver-me ixit un cocodrilo en accent de muro. El pitjor de tot és que no m'havia fet ni un cubata i ja estava xorrant sang, havia perdut una xancla, la qual cosa no és cap problema perquè als 10 minuts de caminar per l'asfalt la planta del peu és tota un callo.

No vaig a contar l'òstia que en vaig pegar el dia de Nadal a la filà Judios, soles diré que va ser la més vergonyosa de totes i que en va impedir endur-me a casa el pastor en el borreguet al coll.

Quan anava a l'institut era molt bordeta, més que ara, l'adolescència és mu mala. Recorde que un company de clase anava en muletes i li les vaig pillar pa fer broma... eixe dissabte vaig caure de l'escaló del Classic (quedeu-se en el nom d'este pub) i en vaig fer el meu primer esguince. El dissabte passat vaig caure de l'escaló de la Guarida (pub anteriormente conocido como Classic) tres setmanes d'escaiola, Sguince Peroneoastragalino, toma ya soles el nom asusta. Eso és lo que tengo, como los futbolistas rotura de ligamentos. Tres setmenes amb les muletes, per cert el complement ideal per al disfraç de torero que havia pensat posar-me a Carnestoltes. Voy a poner-me fuertota, fuertota, voy a desarrollar sobremanera el lado derexo de mi cuerpo, com el friki-culturista de La joven del agua que soles té super desarrollats els musculs de la part dreta del seu cos.


En fins cuidao en els escalons que són tricioneros!!


Besitosss mil!!

Miri



1 comentario:

Lluís dijo...

Juas! La dels Jodios no va ser pa tant, dona, més d'una va caure eixa nit i a més estaves cap al raconet... en canvi la del paranimf sí, antològica, jaja!